La transformació del pensament i de la funció de l’art fou duta a terme a Florència: Brunelleschi, Masaccio, Donatello i especialment Alberti convertiren l’activitat artística en quelcom autònom, intel·lectual, individualista i liberal. D’altra banda, la societat, interessada a conèixer objectivament la realitat, la història i, particularment, l’home, declarà a través de l’art el seu protagonisme i la seva concepció de la vida, la bellesa, la religió, la virtut i la raó.
Les fórmules fictícies del gòtic bizantinitzant i la poètica religiositat franciscana foren suprimides i substituïdes per l’equilibri i la serenitat mitjançant la reconquesta de la forma i de la volumetria clàssiques. El concepte de Renaixement és antic; des de G. Vasari fins a Voltaire ha estat definit com un període en què la raó reemplaçà l’obscurantisme de l’edat mitjana. Aquesta antítesi, preconitzada també per alguns tractadistes del segle XIX, entre ells Burckhardt i Michelet, ha estat refusada darrerament en ésser advertida i precisada una certa continuïtat entre ambdues èpoques (Francastel, Garin), de la mateixa manera que davant l’antagonisme entre Renaixement i Barroc (Wölfflin), més que la negació dels cànons del quatre-cents, l’art barroc constituí una reacció contra el manierisme, corrent fa ben poc quasi desconegut i que suposà la dissolució de les formes del Renaixement. Amb tot, al començament del segle XV el canvi dels costums socials i els nous postulats del pensament significaren una alteració notable dels components de l’art. Pico della Mirandola situà l’home en el centre de l’existència (1486, Oratio de hominis dignitate) i el neoplatonisme florentí introduí el sentit de l’autenticitat i la precisió de les proporcions. La perspectiva geomètrica fou introduïda per Brunelleschi, després de reflexionar sobre la mètrica romànica i gòtica (Zevi, Benevolo), i teoritzada per Alberti (De Pictura), segons la rígida concepció matemàtica de signe pitagòric. D’altra banda, la formulació de la perspectiva redundà en la teoria de les proporcions o relació de les parts amb el tot, i àdhuc en els estudis d’anatomia. Hom assigna al Renaixement continguts polítics, econòmics i religiosos; el fenomen cultural del quatre-cents no restà circumscrit solament a la renovatio de l’antiguitat, ans cal tenir en compte el geni italià, preconitzador a Occident de l’esperit individualista. Les diferents repúbliques italianes conformaren el nou moviment humanista a llurs mentalitats i tradicions, i cadascuna d’elles s’enfrontà amb problemes diferents quant a la producció artística: la polèmica contra el gòtic i l’enunciació de la tesi neoplatònica a Florència; l’alliberació dels esquemes bizantins a Venècia; els estudis arqueològics i sobre l’anatomia a Màntua i Ferrara; l’antítesi entre intel·lectualisme i dogmatisme a Urbino; la presència retardatària del gòtic internacional a Nàpols, a Sicília i a la regió llombarda. Sovint hom ha considerat inexactament el segle XVI la culminació del classicisme alhora que l’enfonsament de l’home del Renaixement en una crisi profunda (G. Vasari), visió que ha influït la historiografia successiva. La Reforma i la ciència nova originaren una transformació de tots els valors i determinaren dins un medi profundament dramàtic i ple de contrasts una alteració desigual de la cultura figurativa de l’etapa anterior. La crítica moderna assenyala el fet que, si el classicisme representà una concepció unitària del món, hom no pot considerar artistes com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Ticià, el darrer Rafael, etc., representants de l’equilibri i la ponderació del classicisme prototípic, ans els grans problemes del segle XVI es troben ja formulats en la seva obra. En termes generals el manierisme, estil artístic anticlàssic, prengué forma durant la segona dècada del segle XVI. El Renaixement havia estat una fita que, a penes atesa, era ja superada pels grans mestres actius al començament del cinc-cents. Als Països Catalans les manifestacions importants del Renaixement no foren abundoses, entre altres causes, pel manteniment d’un tradicionalisme medieval i conseqüentment per l’aïllament sistemàtic de tot corrent innovador. (GEC)
blink
